Recull de llegendes Carol�ngies

El record del gran Emperador roman viu en els temes llegendaris andorrans. Sense que formin una narraci� seguida, els relatarem, amb tot, en un ordre que els confereix una aparent continu�tat.

La Vall d�Incles, paradis�aca i alpina, constitu�a un cam� f�cil per passar pel Coll de Fontargent a la cadena de muntanyes que limita Andorra pel costat Nord. La llegenda ens diu que Carlemany entr� per aquest pas a les Valls tot perseguint els alarbs, i que va fer clavar al Pic Negre de Juclan una argolla per a fermar el seu cavall. Hi ha qui diu, per�, que devia haver posat l�anella per marcar el l�mit entre Andorra i el Sabart�s, Sabart�s era a l��poca carol�ngia la regi� de l�Ari�ge, que tenia per centre Sabart, petita vila avui annexada a Tarasc�.

La llegenda conta que Llu�s el Piad�s, el fill de Carlemany pujant des de La Seu i seguint la vall del Valira, va arribar fins al Mas, on reun� les seves tropes i sign� la �Carta Pobla�

Anant d�Andorra a Ordino pel cam� vell es travessa el Valira per sobre el pont Pla. A tocar, hi ha una pedra amb una cavitat, la llegenda diu que fou Carlemany, que no trobant res adient per a donar al seu cavall, va buidar-la a cops d�espasa per fer una menjadora improvisada per al seu corser.

Seguint aig�es amunt el Valira del Nord s�arriba al peu d�Any�s. All� el riu s�obre pas entre dues altes penyes: en una es troba la capella de Sant Crist�fol; l�altra �s coneguda per la �Serra de l�Honor�.

Es diu que Carlemany no podia trencar la resist�ncia �rab en aquell indret, La situaci� arrib� a �sser veritablement compromesa, i l�Emperador, preocupat, areng� els seus soldats demanant-los de fer del combat una q�esti� d�honor. L�ex�rcit reprengu� bra�, i es f�u amo de l�estrat�gic paratge, que per aix� reb� el nom de �Serra de l�Honor�.

Valira avall, passat Sant Juli�, s�eleva un gran penyal conegut pel Pui d�Olivesa. Des del riu es veu una casa; �s la Bastida de Pons, situada just a l�extrem d�un planell. Aquest edifici sembla que s�aixec� sobre les ru�nes d�una fortificaci�, ala qual devia haver pertangut la capelleta que es veu tocant a la casa. Es conta que Carlemany s�hi havia albergat. L�any 1865 es produ� un foc a la casa, que destru� la cambra on degu� reposar el gran Emperador, en la seva darrera nit passada a Andorra.

Els llacs d�Andorra s�n d�origen glacial. Tots estan situats a m�s de 2.000m. d�al��ria, exceptuant el d�Engolasters, que es troba nom�s a 1616m. La llegenda resol d�una manera senzilla i f�cil el misteri del seu origen:

Fa molt de temps que al lloc d�aquest estany hi havia una vall molt bella i f�rtil. Els Homes s�hi havia instal�lat tot formant una vila rica i f�rtil. Mentre les dones treballaven la terra, els homes es llogaven com a guerrers per compte d�un senyor ve�. S�havien enriquit molt: posse�en ramats de centenars de vaques i de milers de moltons.

Un dia d�hivern, glacial, de borrufada, arrib� a la vila un pobret. Ning� no li volgu� fer caritat, i encara menys donar-li aixopluc. A trav�s de la borrufa va entrellucar la claror del forn de la fleca i s�hi aprop�. Al peu de la porta, traient els bra�os esquel�tics per dessota la capa, va demanar caritat. Les dones sortien amb les cistelles plenes de pa: un pa daurat, calent�, bonic... ; prou es miraven el pobre, per� no en feien cas. Veient que all� no en trauria res, es decid� d�entrar a la fleca i digu� a la mestressa:

_  Bona tarda, per l�amor de D�u: voldr�eu repassar la pastera i coure�m un panet?

La flequera, aix� ho f�u: per� davant la quantitat de pasta que recoll�, li va dir:

_  No, aquest no, seria un pa molt gros, i no us el puc donar. El pobre tenia gana, i va insistir:

_  Torneu a repassar, i quedar� encara una mica de pasta per fer-me un panet.

La dona hi acced�; per� com que, novament, en sort� un pa com els altres, va dir al captaire:

_  No te�l vull donar, si �s com els altres. V�s-te�n i, si vols menjar, treballa!

Les espatlles cobertes de nou, abatut pel fred i l�avar�cia dels habitants d�aquella vila, el pobre es pos� a plorar. La minyona de l�hostal, que era denigrada per tothom, en va tenir pietat i li don� un mos de pa. El captaire va besar-li la m�, sota les sornegueres mirades de la gent, i amb una veu dol�a li va dir:

_  Ja que has tingut compassi� de mi, tu et salvar�s. Fuig corrents costa amunt!

El pobre, que no era altre que Jesucrist, desaparegu�. La bona minyona no havia encara fet cent passes pujant el costerut caminet, que un tro esfere�dor anunci� l�obertura dels cels, i l�aigua caigu� en tromba fins a omplir la vall i engolir la vila. La darrera edificaci� a desapar�ixer fou el campanar, per� tamb� de mica en mica fou cobert per les aig�es. Els Remolins agitaven les campanes fent-les tocar d�una manera sinistra, ofegant els crits i els plors d�aquells mals vilatans.

Els pastors i els llenyataires de les rodalies acudiren, aterrits, al lloc de la cat�strofe. No pogueren fer m�s que pregar per aquells desgraciats, dels quals ja coneixien l�avar�cia  i la maldat. Finida la tempesta, aquella vall s�havia transformat en un estany:

                                        L�ESTANY D�ENGOLASTERS.

Diuen que en dies de temporal, una veu que surt del m�s pregontot barrejant-se amb el brogit del tro clama dolorosament:

                                         FEU CARITAT ALS POBRES!

Ordino, la p�tria antiga dels fargaires, tenia tamb� els seus m�sics. L�instrument que empraven era la �buna�, similar a la gaita o cornamusa.

Els habitants de Canillo, amb el desig de celebrar com calia la festa de la vila, havien contractat un dels millors buners d�Andorra, que vivia a Ordino. El m�sic havia de comen�ar a tocar a la vig�lia, al caient de la nit, per la qual cosa l�esperaven a la tarda, abans de la posta de sol. Per� a l�hora de comen�ar el concert l�artista encara no havia arribat. Els canillencs estaven inquiets i preocupats...

Per� el pobre home no tenia cap culpa del retard. Efectivament, havia empr�s el cam� a l�hora convenient per arribar a Canillo abans del crepuscle. Per�, havent-se assegut per reposar un xic a la vora d�una font, va sentir un soroll estrany, seguit d�un bramul amena�ador. Sense perdre temps es pos� a c�rrer... ja que no era un sol llop el que venia, sin� tota una colla. Per guanyar temps, els tir� la minestra, a veure si mentre se la menjaven podia avan�ar-los. Per� l�estratagema no tingu� resultat: all� no havia estat per a la llopada mes que un senzill aperitiu... Novament sentia les feres frec a frec... de tal manera, que no trob� altra soluci� que enfilar-se en un arbre. Amb les presses, la buna es va entravessar entre les branques, i en retirar-la bruscament per desenganxar-la, va emetre un so estrany, sinistre, espant�s, de tal manera, que els llops, sorpresos, es dispersaren. L�home aprofit� el moment per pujar al capdamunt de l�arbre aix� estaria m�s segur. Un cop dalt, i ja m�s tranquil, el buner va comprendre la realitat: aquelles feres no eren filharm�niques, no apreciaven l�art. Per�, per a m�s seguretat, esper� una bona estona; mentrestant es f�u fosc. Amb el clar de lluna va baixar de l�arbre i continu� tot el trajecte amb la buna als llavis, bufa que bufa...

Quan la gent de Canillo van sentir que arribava tan tard i tocant d�aquella manera tan estranya, varen fer suposicions de tota mena: que si havia sortit massa tard, que si havia begut, que sempre s�entretenia pel cam�... Fins es veia algun garrot o altre mogut per mans nervioses. El pobre buner, quan ja fou prop, par� de tocar, i amb ll�grimes als ulls  explic� l�aventura que acabava de passar. La feta, que aquell any no havia comen�at a temps ni gaire b�, continu� ben alegre. No cal dir que el tema principal de totes les converses fou el descobriment del poder que tenia la buna per a espantar les feres...

A la cascada d�Auviny�, ja prop de la frontera, se situa la llegenda de la �Dama Blanca�.En temps molt llunyans la guarda de la frontera baixa estava a la cura d�una sola i nombrosa familia. Per� de mica en mica es va anar reduint, fins que finalment sols en qued� una dona. Quan aquesta mor�, l�entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca. Precisament en aquella �poca, un cap guerrer molt poder�s dominava la comarca i feia terribles incursions cap a les Valls d�Andorra. Sens dubte venia de pa�sos llunyans, i va donar l�ordre als seus soldats de retirar-se riu avall.

Passaren els anys ; i alguns dels seus oficials gosaven endinsar-se novament sense contratemps en el seu cam� vers Andorra, per la qual cosa el guerrer va pensar que ell tamb� podria tornar a pujar Valira amunt. Aix�, una nit s�hi aventur�, i ja ning� no el va veure m�s. Un temps despu�s es tingu� not�cia que un llop extraordinari feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d�Auviny� estava molt inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del pa�s. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal; per� s�adon�, astorat, que aquell llop al moment de morir, en lloc de gemegar i de queixar-se, havia dit alguns mots, sense, per�, que hagu�s pogut entendre�n el significat.

Aquell personatge, uns dies despr�s, es pos� malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos: en un moment de calma se li present�  la Dama Blanca i li explic� que en el cos d�aquell llop ferotge s�escondia l��nima del fam�s i terrible guerrer desaparegut.La malaltia acab� amb l�ardit patriota, per� enmig dels sofriments, tingu� el consol de saber que amb el seu sacrifici havia alliberat la seva terra de les maldats que durant tant de temps havien espaordit els seus conciutadans.

La lluita de la frontera andorrana no sempre coincideix amb la delimitaci� natural dels accidents geogr�fics. Un exemple d�aquesta particularitat, el tenim a la coma de Set�ria. La coma de Set�ria �s un magn�fic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d�Os, aquell Andorra, i aquest espanyol. Avui pertany a Andorra. Per� en temps molt vells...

Quan els pastors d�Os i de Pal es trobaven a Set�ria, no hi havia manera d�entendre�s per a saber exactament qui tenia el dret d�anar a pasturar. Adhuc els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d�un costat el ramat andorr�, de l�altre el d�Os. Havien consultat moltes vegades els juristes, per� no havien pogut arribar a donar-hi una soluci� satisfact�ria. Les autoritats dels dos pobles, for�ades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pr�ctics, interminables assemblees. Un dia va c�rrer la not�cia que s�havia trobat la manera de resoldre el problema: s�escolliren dos homes, un de Pal i un altre d�Os; lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. Aquesta proposici�, una mica ing�nua, va agradar a la gent d�aquell temps, sobretot si es t� en compte que tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada per al combat, els dos atletes foren escollits, mesurats, pesats; i, com que no s�havia de deixar res a l�atzar, foren sotmesos, cada un pels del seu costat, a un sever entrenament, acompanyat del r�gim alimentari que cada poble creia m�s convenient i adequat.

L�home d�Os era molt gras, l�andorr� era fort d�ossos, per� prim. Amb l�emoci� que �s de suposar, arrib� el dia de la gran prova, Tothom, fins els m�s vells, hi volgu� assistir. La gent s�assegu� en cercle tot esperant la pres�ncia dels campions. Aquest no trigaren a presentar-se.

Els dos homes avan�aren. El d�Os, que semblava el m�s fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L�andorr�, m�s �gil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i �s pos� a c�rrer; va tornar, f�u que el persegu�s el seu contrincant; se�n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campi� d�Os. Quan aquest estigu� ben fatigat, el f�u caure a terra, i l�hi mantingu� fins que l��rbitre va interrompre la lluita i el declar� vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al comen�ament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campi�, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.

La sort quedava decidida: de llavors en��, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Set�ria i en serien els propietaris. �s per aix� que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorr� guardat pels pastors puja a Set�ria despr�s d�haver estat bene�t pel capell� de la Massana. Tot l�estiu campar�, lliure i feli�, per la famosa coma, i m�s d�un pastor a vetllades estiuenques tornar� a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.

En el cam� vell que va de Canillo a Meritxell, trobem erigida sobre un tal�s la �Creu dels set bra�os�. �s molt antigua, les seves escultures han sofert una mica el pas dels anys, i un dels bra�os est� mutilat. Aquesta creu, d�una construcci� tan original, �s objecte d�una llegenda tr�gica.

A la vila de Prats vivia un pobre xicot que tremolava de pensar que el diable se li pogu�s apar�ixer alguna vegada. Els joves del llogarret van tenir la mala idea de voler-se divertir servint-se de la debilitat del pobre miny�. Li proposaren que el convidarien a un berenar, per� amb la condici� que an�s a Canillo a buscar el vi.

_ No,no, va dir de primer antuvi, no fos cas que el diable se m�aparegu�s pel cam�...; no,no,jo no.

_ Escolta, van dir-li, no tinguis por; nosaltres et donarem una escopeta, i, si se�t presenta, pum!, el mates.

_ No,no, no vull, tinc por del diable.

Finalment, despr�s de molt insistir, el convenceren. Varen donar-li una escopeta, i el pobre miny� emprengu� el cam� cap a Canillo, on arrib� a entrada de fosc. Els qui el coneixien li preguntaven:

_ Com �s que tu, tan poruc, ets fora de casa en aquestes hores?

_ Ah! Avui no tinc por! Mireu quina escopeta... i est� carregada!

Efectivament, s�, que ho estava; per�... amb farina. Va entrar a l�hospital, on feien alhora de botiguers, i deman� que li omplissin la b�ta de vi. Com que hi havia molta gent, la deix� sobre el taulell i sort� a donar un tomb per la vila, despr�s de guardar l�arma darrera la porta. Quan hagu� despatxat els clients de la botiga, l�hostaler ompl� la b�ta del ve� de Prats i an� a ajustar la porta de la casa; en fer-ho s�adon� de l�arma, Encuriosit, agaf�, la mir�, l�obr� i vei� que era mal carregada. Creient que era a causa d�un oblit, va carregar-la b�. No fos cas, va pensar, que el propietari de l�escopeta hagu�s se servir-se�n, i l�arma no respongu�s en un moment cr�tic. Quan el miny� de Prats torn� a l�hostal, veient la b�ta plena, l�agaf�, dient a l�hostaler que es trobava al rac� del foc:

_ No cal que us amo�neu : agafo el vi i me�n vaig. Bona nit. Ho f�u tal com ho deia, i en sortir prengu� l�arma que l�hostaler havia tornat a deixar darrera la porta.

Mentrestant, els joves de Prats havien decidit que un d�ells, per fer-li por, li sortiria a mig cam� embolicat amb un llen�ol. De totes maneres, pensaven, si el pobre miny� esporuguit disparava, no hi havia perill, ja que l�escopeta era descarregada... El viatger de la b�ta i l�escopeta havia fet ja bon tros del cam� de retorn, quan una forma blanca que gesticulava va presentar-se-li a menys de deu metres.

_ Segurament deu ser el diable, va pensar.

Retenint l�al�, es pos� l�arma a l�espatlla, apunt� i dispar�. La forma blanca s�esfondr�, sense un crit ni un gemec. Espaordit, va fugir corrents cap a casa seva per anunciar que acabava de matar el diable. Els joves, que ignoraven el canvi de la farina per bales de deb� es varen riure del pobre miny� arribant a extrems no gens caritatius.

_ Anem!, li digueren a la fi; acompanya�ns a l�indret on has matat el diable!

Hi anaren. No veieren res. Els agaf� por... llur company havia desaparegut misteriosament: el diable s�havia emportat el cad�ver. Havien estat castigats per la seva maldat. En el lloc on succe� aquesta trista narraci� fou decidit de col�locar una creu a fi que els passants se�n recordessin i traguessin la conseq��ncia d�un acte tan lleig. La creu tenia set bra�os, com set eren els joves que volgueren burlar-se del seu compatriota. Un d�ells desaparegu�, i, estranya coincid�ncia, la creu tamb� perd� un del seus bra�os.

El nostre protagonista s�havia adonat que una pedra del cam� es bellugava quan la trepitjaven. El cam�, en realitat, no era m�s que un sender� a la vora del seu prat, que corria paral�lel al cam� ve�nal, pel fet de trobar-se aquest impracticable a causa del seu mal estat.

Un dia li va entrar el desig de saber per qu� aquella pedra ballava; l�aixec�, i quina no fou la seva sorpresa! All� hi havia una olla, una olla plena d�unces d�or. Volen saber qu� havia de fer en consci�ncia, va anar a consultar el capell� de la vila ve�na. Aquest li aconsell� de no guardar per a ell tot sol el contingut de l�olla trobada en un cam�, encara que aquest fos el que travessava la seva propietat. El que podia fer era donar la meitat d�aquella riquesa al primer captaire que es present�s, sense preocupar-se ni de qui era ni d�on venia. Al retorn, meditava seriosament el consell que li havia donat el capell�. Arribat a casa, va explicar l�aventura ala muller. La dona no era pas partid�ria de repartir el tresor. Insistia a remarcar que el cam� no era p�blic, sin� dins la seva propietat. Per� el marit, home escrupol�s, no abandonava la idea de complir el consell del sacerdot. Durant la nit la dona no podia dormir; segons el seu punt de vista, era malbaratar la sort que els havia afavorit... A la matinada, se li aclariren les idees, i trob� la soluci�.

El marit encara dormia beat�ficament, quan la muller, sense fer gens de soroll, es llev�, es pos� el vestit m�s pobre i estripat que va trobar, i es llig� al cap un mocador tot esfilagarsat que li tapava tota la cara. Va sortir, tanc� suaument la porta i crid�:

_ De� vos guard! Una caritat per l�amor de De�!

En sentir que cridaven demanant almoina, en Joan-Pere salt� del llit, va prendre l�olla i, sense preguntar res, a trav�s de la porta entreoberta don� a la persona necessitada la meitat de les unces d�or. Com que tot just clarejava, se�n torn� al llit, i amb la consci�ncia tranquil�la s�adorm� novament.

La captaire improvisada torn� a entrar a casa. Es canvi� d�indument�ria i es pos� a trastejar per la cuina sense fer massa soroll.

Al cap d�un moment es present� un pobre, cap cot, i va trucar a la porta. La mestressa l�obr�, i va donar-li un pa sencer tot dient:

_ Teniu; si hagu�ssiu vingut abans, haur�eu tingut m�s sort.

Encara que el di�leg fou en veu baixa, el marit va sentir-lo i es desvetll�. Intrigat, deman� una explicaci� a la muller. En assabentar-se de com havia nat la cosa, va decidir, impulsat pel desig de guardar neta la consci�ncia, de destinar la part que havia donat per caritat, i que de manera tan coquina l�esposa havia recollit, a edificar una esglesiola en el llogarret. Aix� ho feu. La seva dona va penedir-se de la seva avar�cia. I la casa prosper� de tal manera, que encara avui �s una de les millors del pa�s, plena de pau i benestar.

Andorra el meu Pa�s, fou el primer llibre sobre la historia i geografia d'Andorra destinat a les escoles del pa�s.

Editat pel M.I. Consell General l�any 1963 sota la direcci� d�Antoni Aristot i Gom�, donat una imatge global del nostre petit pa�s i va ser durant molts anys la �nica eina disponible pels alumnes de les escoles franceses i espanyoles de poder estudiar els usos i costums del nostre Pa�s.

Actualment se na reeditat un facs�mil per a curiosos i col�leccionistes.

M�s fotos

Recull fotogr�fic realitzat l'any 1976 de Momuments, esglesies i construccions organitzats per Parr�quies.

 L'increible hist�ria d'en Boris de Skossyreff

La l�nia de frontera andorrana presenta tres anomalies importants en la delimitaci� natural geogr�fica, que s�n:

_ La coma de Set�ria,

_  La Solana de l�Ari�ge.

_ i la Vall d�Os.

Ja sabem el perqu� de l�atribuci�  de la coma de Set�ria a Andorra. Vegem ara la de la Solana.

A la vessant sobre l�Ari�ge,  la Solana �s l�alegre i (com el nom indica) assolellat pasturatge que s�est�n des del Pas de la Casa fins prop de l�Hospitalet. Aquesta solana pertanyia a la vila francesa de Merens. Una terrible epid�mia l�assol�; nom�s qued� viu un sol habitant. Fou aquest, caprici�s, qui f�u el canvi dels magn�fics pasturatges per satisfer la seva il�lusi� de posseir un cavall tot blanc... Si amb els dos terrenys anteriors els andorrans sortiren afavorits, no pass� igual amb  la Vall d�Os.

El riu d�Os �s una mica inquiet: neix a Andorra al peu de la coma de Set�ria, passa per una vall espanyola i torna a entrar a Andorra per deixar les seves aig�es al Valira tocant al pont d�Aixovall. La Vall d�Os, o sia, el tros espanyol que rega el riu d�Os, la varen perdre els andorrans en apostar-la en una partida de cartes en qu� la jugada es present� adversa...

Per� en un fet d�una altra �ndole els andorrans tornaren a guanyar. Fou en l�assalt al castell de Sant Vicen�, sobre Santa Coloma. Davant del frac�s dels repetits atacs per a conquerir-lo a les forces que l�ocupaven, els andorrans empraren l�estratagema, en una nit sense lluna, de pujar a assetjar-lo fent passar al davant un gran ramat de moltons, cada un dels quals portava una candela encesa enganxada al cap.

Els soldats forasters, espaordits, creient que pujava un gran ex�rcit obriren les portes i lliuraren el castell intacte.

L�enc�s dels estanys andorrans es manifesta en la llegenda de  la Fada de Fondargent. Quan a la nit estelada la lluna treu el cap per entre els pins, la Fada surt de l�Estany, i es passeja majestuosament pel paratge. A trenc d�alba fa uns passos suaus i harmoniosos sobre les aig�es tranquil�les i desapareix misteriosament en arribar el sol al rocam que voreja el pl�cid estany.

La pau i la tranquil�litat de la vida pastoral no �s d�avui a les contrades andorranes... Ja en els temps b�blics es veu que fou una terra bene�da!... La Vall d�Incles, id�l�lica i deliciosa, aut�ntic reialme dels pastors, fou el port de salvaci� per als navegants de l�Arca de No�. El Vell patriarca, despr�s d�haver albirat el ganxut Pic d�Ascobes que sobresortia de la mar immensa, decid� amarrar-hi l�embarcaci� b�bicla. A mesura que anaven baixant les aig�es, anava fet la seva aparici� la fertil�ssima Vall d�Incles. No� cuit� a deixar anar el seu bestiar ja famolenc, i aixec� la primera de les t�piques, gracioses i arrenglerades bordes de la paradis�aca Vall.

Amb aquest fet tenim una prova m�s de la predilecci� divina per les belles, meravelloses i llegend�ries Valls d�Andorra.